Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…
Julio Manrique (Extret de la web del Teatre Lliure)
L'ÀNEC SALVATGE
de Henrik Ibsen
direcció Andreu Benito
Intèrprets
| Ivan Benet | Hialmar | |
| Jordi Bosch | Relling | |
| Laura Conejero | Gina | |
| Pablo Derqui | Gregor | |
| Miranda Gas | Soerby | |
| Jordi Llovet | Petersen, Molvik | |
| Lluís Marco | Ekdal | |
| Elena Tarrats | Heda, Hedvige |
Producció: Teatre Lliure
